La importància militar del port de Maó ha estat ben patent durant segles, especialment des del segle XVI, en què els condicionaments polítics el van convertir en escala marítima de l’enllaç de la Corona d’Espanya amb les seves possessions italianes. Després, durant el domini britànic de Menorca, va ser el port de suport de l’esquadra anglesa de la Mediterrània per convertir-se, finalment en el segle XIX, en la cruïlla de la ruta francesa de Toló- Alger amb la ruta mediterrània anglesa de Gibraltar a Malta
Les dimensions del port, el seu calat i la protecció dels vents dominants de la Mediterrània occidental, el van fer un dels millors d’aquesta mar, segons la coneguda frase de l’almirall genovès Andrea Doria “Julio, Agosto y puerto Mahón, los mejores puertos del Mediterráneo son”. Això va ser així, sobretot, a l’època en què la navegació a vela solcava els set mars i els desplaçaments d’aquests navilis permetien al port albergar les majors flotes d’aquells temps.
Aquesta condició del port de Maó va quedar reconeguda i subratllada per les fortificacions que es van aixecar a ambdues voreres de la bocana del port des de temps primerencs, a la vorera sud primer amb el castell de Sant Felip, a partir de 1555, i després a la vorera nord, des de 1848, o fins i tot abans.
El castell de Sant Felip, traçat per J.B. Calvi el 1555, es va ampliar diverses vegades en el període espanyol (1555- 1708), i amb l’arribada dels anglesos el 1708 es va reforçar amb una sèrie d’obres que van formar doble recinte de defensa, i també van aixecar el fort Marlborough, a la vorera sud de la Cala Sant Esteve.